EL POBLE
Història del municipi
BREDA
Breda és un municipi de la comarca de la Selva, actualment amb una població superior als 3.700 habitants.
Situat en el vessant oriental del Montseny, el seu terme municipal és de poc més de 5 quilòmetres quadrats, i es troba a uns 169 metres sobre el nivell del mar.
El moment més reculat del qual tenim informació sobre una possible ocupació de l’espai que avui coneixem com a Breda, ens és expressat per la troballa d’una «ascla leval·loisiana» en un lloc imprecís dels voltants de la riera de Breda. Aquesta troballa lítica (és d’un material conegut com a «sílex») ens situa en el període històric conegut com a Paleolític Mitjà (o sigui, fa més de setanta mil anys). Cal afegir que aquesta eina de pedra és la troballa més antiga que s’ha fet en tota la zona del Montseny.
Segle IX – Segle XI
El 878 és quan apareix per primer cop el nom de Breda en un document. Es tracta d’un privilegi en què el rei franc Lluís el Tartamut concedeix al bisbe Frodoí, de Barcelona, diverses propietats situades en la zona del Montseny. Breda, aleshores, era una vila rural, i hauran de passar uns dos segles perquè es pugui dir que hi ha una població ben assentada. L’impuls definitiu de Breda vindrà donat pels esposos Guerau de Cabrera i Ermessenda, vescomtes de Girona, quan el 1038 decideixin fundar un monestir en aquesta vila.
Entre aquestes dues dates (878 i 1038) s’hauria de situar la construcció de la primitiva església de Santa Maria de Breda, de la qual, avui dia, no se’n conserva res. El seu edifici ha anat patint successives modificacions fins a l’actualitat, on la seva estructura dóna espai a la Casa de la Vila i al Museu Municipal “Josep Aragay”. L’únic que fa pensar que estem davant d’una església és un absis (del segle XII), on en la seva cúpula interior encara s’hi conserven unes pintures fetes d’època romànica al fresc, i un campanar (de finals del segle XVIII).
Segle XII – Segle XVII
A hores d’ara, de l’antiga construcció romànica no se’n conserva res, llevat del campanar. L’església, d’una única nau, és d’època gòtica, i la seva construcció es va allargar uns dos-cents anys (d’inicis del segle XIV fins a principis del segle XVI), essent la part més vella la corresponent a la zona del presbiteri, i la més nova la de la façana. Les mides de la nau (33 metres de llarg per 12’5 d’ample), més l’imponent campanar, han fet que aquesta església sigui coneguda con la “Catedral de la Selva”.
En la zona presbiterial de l’església hi trobem un absis amb cinc capelles, cada una d’elles amb un finestral. Abans d’arribar al presbiteri, a la banda esquerra, hi ha la Capella del Sant Crist i la porta d’entrada al campanar, i a la banda dreta, la sagristia, on actualment s’hi ha situat un petit museu parroquial. Al costat de la sagristia s’hi troba l’anomenada capella del Santíssim, a través de la qual, en temps de vida monacal, es podia accedir al claustre i a una escala que menava al lloc on hi havia l’orgue del monestir (aquest va ser desfet en temps de la Guerra del Francès (1808-1814)).
També en els temps dels monjos hi havia un Cor (o lloc destinat als cantors, on hom resava i cantava durant l’ofici diví) ocupant el centre de la nau. Aquest Cor era fet de pedra, però un cop es va acabar la vida monacal va ser desmuntat per aprofitar la pedra a l’hora de construir un molí. L’emplaçament de l’actual Cor, situat sobre la porta de l’església, data del 1857.
El campanar romànic és l’únic que ens resta del primitiu monestir del segle XI. Així, i donat que l’edifici de l’antiga església parroquial de Santa Maria que ha arribat als nostres dies no és el primer que va existir, podem dir que el campanar de l’església del monestir de Sant Salvador és el monument més antic de la vila. Hores d’ara només resta en el seu lloc un costat dels quatre que conformaven el claustre del monestir de Sant Salvador: es tracta de l’ala nord, la que està adossada a la nau de l’església.
El campanar restaurat l’any 1951, té forma quadrada i 32 m. d’altura. En ell hi tenen cabuda 5 pisos, el primer amb una única finestra llarga i estreta en tres de les seves quatre cares, i els quatre superiors amb dues finestres a cada cara. Per l’exterior dels campanar es poden veure les típiques línies d’arcuacions llombardes i els frisos amb dents de serra. El campanar acaba coronat per una línia de marlets.
Es considera la seva construcció de finals del segle XIII o principis del segle XIV. Aquesta part del claustre té set arcs de mig punt recolzats cada un d’ells en dues columnes. Els capitells de totes les columnes són iguals: quatre grans fulles de lliri agrupades en cimerol. L’estat de deteriorament a què va arribar aquest sector del claustre fou molt acusat: de cada parell de columnes que aguantaven cada arc se’n va treure una, i el mateix es va fer amb el corresponent capitell, així com amb el tros de mur sobre el qual descansaven les columnes.
A la fi d’aquesta guerra, Breda va tornar a ser escenari d’un enfrontament entre catalans i francesos, d’una banda, i les tropes castellanes de Felip IV. Aquest enfrontament va tenir lloc el 28 d’agost de 1653, pels volts del turó de Santa Anna. En aquest cas, la lluita va tenir un resultat desfavorable pels primers.
Segle XVIII Segle XX
Si avui podem veure la part nord del claustre del monestir tal i com és ara (que deu ser molt semblant a com era en el seu primer moment constructiu), és gràcies a la decidida acció del matrimoni format per Manuel Genovart i Dolors Callol, els quals aconseguiren que l’associació barcelonina “Amics de l’Art Vell” es fes càrrec de les tasques que comportaren la seva salvaguarda i reconstrucció l’any 1932.
Així, sota la direcció de l’arquitecte Jeroni Martorell, es va tornar a fer descansar cada arc sobre dues columnes, es posaren capitells allà on feia falta, es va completar el mur sobre on reposaven les columnes i es va cobrir el conjunt amb una teulada per protegir-lo de les inclemències del temps.
L’última de les guerres que ha hagut de patir Breda, així com la resta de l’Estat, ha estat la Guerra Civil (1936-1939). En aquesta moriren molts bredencs, sobretot partidaris de la República, a conseqüència de diferents enfrontaments armats.
També cal dir que, fruit de la violència incontrolada que va haver-hi en els primers moments de la guerra, sis persones del poble varen ser assassinades en els voltants de Barcelona per motius ideològics.
L’1 de febrer de 1939 Breda va ser ocupada sense resistència per les tropes franquistes. La fi de la guerra va suposar la fi d’un règim de govern elegit democràticament i la instauració d’una dictadura que duraria 36 anys.
EL POBLE
Història del municipi
BREDA
Breda és un municipi de la comarca de la Selva, actualment amb una població superior als 3.700 habitants.
Situat en el vessant oriental del Montseny, el seu terme municipal és de poc més de 5 quilòmetres quadrats, i es troba a uns 169 metres sobre el nivell del mar.
El moment més reculat del qual tenim informació sobre una possible ocupació de l’espai que avui coneixem com a Breda, ens és expressat per la troballa d’una «ascla leval·loisiana» en un lloc imprecís dels voltants de la riera de Breda. Aquesta troballa lítica (és d’un material conegut com a «sílex») ens situa en el període històric conegut com a Paleolític Mitjà (o sigui, fa més de setanta mil anys). Cal afegir que aquesta eina de pedra és la troballa més antiga que s’ha fet en tota la zona del Montseny.
Segle IX – Segle XI
El 878 és quan apareix per primer cop el nom de Breda en un document. Es tracta d’un privilegi en què el rei franc Lluís el Tartamut concedeix al bisbe Frodoí, de Barcelona, diverses propietats situades en la zona del Montseny. Breda, aleshores, era una vila rural, i hauran de passar uns dos segles perquè es pugui dir que hi ha una població ben assentada. L’impuls definitiu de Breda vindrà donat pels esposos Guerau de Cabrera i Ermessenda, vescomtes de Girona, quan el 1038 decideixin fundar un monestir en aquesta vila.
Entre aquestes dues dates (878 i 1038) s’hauria de situar la construcció de la primitiva església de Santa Maria de Breda, de la qual, avui dia, no se’n conserva res. El seu edifici ha anat patint successives modificacions fins a l’actualitat, on la seva estructura dóna espai a la Casa de la Vila i al Museu Municipal “Josep Aragay”. L’únic que fa pensar que estem davant d’una església és un absis (del segle XII), on en la seva cúpula interior encara s’hi conserven unes pintures fetes d’època romànica al fresc, i un campanar (de finals del segle XVIII).
Segle XII – Segle XVII
A hores d’ara, de l’antiga construcció romànica no se’n conserva res, llevat del campanar. L’església, d’una única nau, és d’època gòtica, i la seva construcció es va allargar uns dos-cents anys (d’inicis del segle XIV fins a principis del segle XVI), essent la part més vella la corresponent a la zona del presbiteri, i la més nova la de la façana. Les mides de la nau (33 metres de llarg per 12’5 d’ample), més l’imponent campanar, han fet que aquesta església sigui coneguda con la “Catedral de la Selva”.
En la zona presbiterial de l’església hi trobem un absis amb cinc capelles, cada una d’elles amb un finestral. Abans d’arribar al presbiteri, a la banda esquerra, hi ha la Capella del Sant Crist i la porta d’entrada al campanar, i a la banda dreta, la sagristia, on actualment s’hi ha situat un petit museu parroquial. Al costat de la sagristia s’hi troba l’anomenada capella del Santíssim, a través de la qual, en temps de vida monacal, es podia accedir al claustre i a una escala que menava al lloc on hi havia l’orgue del monestir (aquest va ser desfet en temps de la Guerra del Francès (1808-1814)).
També en els temps dels monjos hi havia un Cor (o lloc destinat als cantors, on hom resava i cantava durant l’ofici diví) ocupant el centre de la nau. Aquest Cor era fet de pedra, però un cop es va acabar la vida monacal va ser desmuntat per aprofitar la pedra a l’hora de construir un molí. L’emplaçament de l’actual Cor, situat sobre la porta de l’església, data del 1857.
El campanar romànic és l’únic que ens resta del primitiu monestir del segle XI. Així, i donat que l’edifici de l’antiga església parroquial de Santa Maria que ha arribat als nostres dies no és el primer que va existir, podem dir que el campanar de l’església del monestir de Sant Salvador és el monument més antic de la vila. Hores d’ara només resta en el seu lloc un costat dels quatre que conformaven el claustre del monestir de Sant Salvador: es tracta de l’ala nord, la que està adossada a la nau de l’església.
El campanar restaurat l’any 1951, té forma quadrada i 32 m. d’altura. En ell hi tenen cabuda 5 pisos, el primer amb una única finestra llarga i estreta en tres de les seves quatre cares, i els quatre superiors amb dues finestres a cada cara. Per l’exterior dels campanar es poden veure les típiques línies d’arcuacions llombardes i els frisos amb dents de serra. El campanar acaba coronat per una línia de marlets.
Es considera la seva construcció de finals del segle XIII o principis del segle XIV. Aquesta part del claustre té set arcs de mig punt recolzats cada un d’ells en dues columnes. Els capitells de totes les columnes són iguals: quatre grans fulles de lliri agrupades en cimerol. L’estat de deteriorament a què va arribar aquest sector del claustre fou molt acusat: de cada parell de columnes que aguantaven cada arc se’n va treure una, i el mateix es va fer amb el corresponent capitell, així com amb el tros de mur sobre el qual descansaven les columnes.
A la fi d’aquesta guerra, Breda va tornar a ser escenari d’un enfrontament entre catalans i francesos, d’una banda, i les tropes castellanes de Felip IV. Aquest enfrontament va tenir lloc el 28 d’agost de 1653, pels volts del turó de Santa Anna. En aquest cas, la lluita va tenir un resultat desfavorable pels primers.
Segle XVIII Segle XX
Si avui podem veure la part nord del claustre del monestir tal i com és ara (que deu ser molt semblant a com era en el seu primer moment constructiu), és gràcies a la decidida acció del matrimoni format per Manuel Genovart i Dolors Callol, els quals aconseguiren que l’associació barcelonina “Amics de l’Art Vell” es fes càrrec de les tasques que comportaren la seva salvaguarda i reconstrucció l’any 1932.
Així, sota la direcció de l’arquitecte Jeroni Martorell, es va tornar a fer descansar cada arc sobre dues columnes, es posaren capitells allà on feia falta, es va completar el mur sobre on reposaven les columnes i es va cobrir el conjunt amb una teulada per protegir-lo de les inclemències del temps.
L’última de les guerres que ha hagut de patir Breda, així com la resta de l’Estat, ha estat la Guerra Civil (1936-1939). En aquesta moriren molts bredencs, sobretot partidaris de la República, a conseqüència de diferents enfrontaments armats.
També cal dir que, fruit de la violència incontrolada que va haver-hi en els primers moments de la guerra, sis persones del poble varen ser assassinades en els voltants de Barcelona per motius ideològics.
L’1 de febrer de 1939 Breda va ser ocupada sense resistència per les tropes franquistes. La fi de la guerra va suposar la fi d’un règim de govern elegit democràticament i la instauració d’una dictadura que duraria 36 anys.
